PRIMER ANY D'INSTITUT!

Tot va començar al setembre de l'any 2005, després de passar un meravellós estiu sense parar de jugar entre Castelló i Manresa, i amb tot l'embolic de l'estatut a la televisió. Però a mi poc hem va afectar, del meu cap no sortia la idea de arribar el primer dia de classe, i tot i que el meu germà intentava tranquilitzar-me allò era missió impossible, era un nervi pur.

I per fi va arribar el primer dia de classe! Encara recordo la roba que portava, i el disgust que vaig tindre al comprovar que m'havien separat de els meus companys de tota la vida, tot i que en conservava alguns, Sònia, Toni, Jorge, i més que en vaig conèixer, sobretot Laura i Jade! Aquell mateix matí varem conèixer a Jose Mª el qui seria el nostre tutor i professor de ciències socials durant tot el curs, ara recordo que soliem dir-li papa noel o os panda, degut a la seva poblada barba! Recordo alguns dels professors d'aquell any, Soni, com oblidar-la, bé es un poc injust dir-ho, però juraria que la meitat de la classe teniem un nivell de valencià més alt que ella. També recordo a Blanca, com ens aguantava, un tros de pà! I sobretot Javier Amillo, que hem va posar una matrícula al final de curs, tot i que els alumnes més major solen dir que es prou dur, amb els menuts era molt simpàtic, també recordo la quantitat de deures que ens manava, i que vam aconseguir que es compromet-era a no manar-nos-en si el barça, equip del meu cor, guanyava la Champions. I així va ser, aquell any vaig ser la persona més feliç del món gràcies a Juliano House Belletti, per mi, des de aquell dia, un vertader heroi. D'altra banda, cada cop era més amiga de Jade i Laura, a qui en ma casa coneixien com la xiqueta de Torreblanca, i a mi en la seva, com en la de molts companys, per la catalaneta de ulleretes, de fet sa mare encara m'ho diu de vegades!^^

Mentrestant, al món passaven moltes coses, però amb poca importància per a mi en aquells moments, mentre jo anava traient notasses amb un esforç... relatiu diguem-ne (quina vida!) a la tele anaven parlant dels papers de Salamanca.

Finalment va acabar el curs, encara recordo aquelles notes, tot excel·lents, tot, excepte aquell llavors repugnant i ara fantàstic 8 de matemàtiques. Setmanes abans vam anar d'excursió a Alarcón, un lloc meravellós on vam muntar a cavall, fer escalada de paret, raphel, i sobretot, muntar en quat que em va encantar! Recordo que una companya va entrar a la nostra habitació al crit de "Rocío Jurado ha mort!" suposo que va ser una curiosa anecdota.

Després de tot, el que més hem va marcar aquell any va ser la perdúa d'un bon amic familiar, el pare de la meva amiga Aina, en Manel, per a molts un conegut escriptor de la comarca, en Manel García Grau, per a mi una gran persona i un exemple a seguir, però segur que ell li agrada que el recordem amb un gran somriure, com aquell dia en que mesos després ens vam tornar a reunir les dues families per a acudir al concert de Lluís Llach a Alcora, on no vam poder evitar emocionar-nos amb la dedicació de "Sabessis bé" al Manel.

Com tots els anys, ple de coses bones i de no tan bones, però a aquesta edat, totes t'ajuden a madurar, que comença a fer falta, ja que també recordo d'aquests anys que alguns amics començaven a fumar, de fet, encara erem uns nens!