ULTIM CURS DE L'ESO!

Vaig passar un estiu genial seguint els jocs olimpics de Bolt i Phelps entre Manresa i Castelló. I el més important, el campament d'estiu d'aquell any, d'on guarde un record preciós, la promesa scout de Jade, la meva amiga, que aquell dia va passar a ser a més a més la meva fillola. Record un campament dur amb disputes, pero sabia que era el meu últim any amb els menuts, i era guía de patrulla, així que el vaig aprofitar al màxim^^

El curs començava de nou, després de pensar-ho molt, vaig decidir anar a ciències, a tope, Fisica, Biologia, Tecnologia, semblava un suicidi, pero no va anar tant malament. Biologia amb Manolo, es podria definir amb una paraula, estabilitat, no vaig pujar ni baixar del set en tot el curs! Física un any més amb Juan, compartint seient amb Carla Jardón amb qui em vaig fer un tip de riure! Tecnologia, impresionant, amb l'Octavi, recorde els treballs de grup amb Irene, Dani i Vicent, eren genials, sobretot aquell dia en que Irene i jo, vam cagar-la amb un petit error de càlcul, vam posar un xinxeta al seient de Vicent, però el pobre Octavi intentant resoldre'ns un dubte va tindre la mala fortuna de clavar-se-la al cul! Quin tip de riure!!! Tots tres, inculit Octavi que afortunadament s'ho va prendre amb molt sentit del humor. El tutor era Julián del Barrio, que tot i la mala imatge que té a l'institut el considere un bon professor ja que explica d'una manera molt fàcil i senzilla, i crec que si la classe li motiva pot ser un bon professor, i aquest va ser el nostre cas. L'assignatura de PMI, va ser com diro... una de les brillants idees del nostre meravellós conseller de educació, a qui vam fer més d'un "homenatge" llançant ous al edifici de la conselleria. Aquest va ser el primer any de aplicació del plà Bolonya, una idea genial, aplicada d'una manera pèsima.

Aquell any, Fina ens va convençer a uns quants de anar a les Olimpiades de Matemàtiques, amb Andrea, que llavors era pràcticament una desconeguda, i que poc a poc va anar juntant-se amb nosaltres fins avui que s'ha convertit en una personeta molt important per a tots, i per a mi sobretot!^^ Recorde que el dia que havia decidit que faria el batxillerat humanístic, Fina ens va dir el resultat de les Olimpiades, es un dels pocs moments de la meva vida en el que he tret el meu orgull jejeje. Fina: "Laia, eres la primera del institut en apareixer en la classificació!" Jo: " Ah si? Doncs me'n vaig a lletres" jejeje.... El pique" lletres-ciències, ha crescut aquest any, pero de bon rollo.

Com he dit en la crònica anterior, l'any no va anar tant malament com pintava, a la colla n'erem uns quants amb parella, però seguiem eixint en grupet. Futbolísticament aquell any va ser impresionant!!! Inolvidable!! Meravellós!! Històric!! No tinc paraules, mentres escric això la eufòria hem surt per les orelles!!! El triplet, el que MAI havia aconseguit ningú en aquesta lliga, cap equip, CAP. Un dels moments més impresionants de la meva vida va ser aquella nit sopant amb el meu pare, al bar de Pepe, com sempre, dos aquarius, dos de torraeta i unes braves. Feia cuatre anys era el meu pare el que davant la final de la champions del 2006 hem deia mentres jo mig plorava "Tranquila nena que marcaran" aquest cop s'havien cambiat les tornes, el meu pare deia, "apa, cap a casa, ala merda el triplet" i jo el tranquilitzava. El partit anava fatal, però aquell moment no es pot descriure en paraules.... Alves amb la pilota, la controla, para, centra, no hi arriba ningu, pero Eto'o la rep, controla, pero se li escapa, sembla que Malouda té la pilota pero la perd, Messi rep, controla veu a Iniesta, la passa, Andrés tira la cama enrere i..... GOL!Euforia, cerveses per terra, vasos trencats, crits, llàgrimes, "ho veus papa, ho veus!"... Veure al teu pare de 50 anys, que ha viscut a Cruyff, a Maradona, a Stoichov, a Rivaldo, emocionant-se es INOLVIDABLE! Perque després alguns dubten de la màgia del fútbol, el fútbol, com bé va dir Valdano, que de tant en tant té moments de lluidesa, es "lo más importante de entre lo menos importante" i una cosa tant simple com el fútbol, pot unir a una familia.

Dies després va arribar el 2-6 al Bernabeu, a casa no ens ho creiem,després la final de la copa, amb bascos i catalans xiulant l'himne (brutal) i també la final de la champions a Roma, on Guardiola, el gran Pep, veï de comarca, va fer un paper impresionant motivant com mai s'havia vist a un grup tan humà.

Com a traca final, va arribar l'excursió Itàlia, el millor viatge que he fet mai, rodejada de gent fantàstica, Irene, Laura, Andrea, Dani, Vicent, Paquito, Andrés,... Va ser genial, m'hauria quedat allà per sempre, Florencia era apassionant, si respirava un ambient fantàstic, i amb els museus em vaig quedar bocabadada, contemplant obres importantíssimes. Però Venecia ja va ser massa, donant voltes com possessos intentant vore-ho tot! I com oblidar el passeig en gondola i la deliciosa pizza... era tot tant fantàstic. Siena va ser molt divertit, ens vam dividir, entre els que volien vore la ciutat, els que volien relaxar-se i els que encara no haviem comprat algún regalet. Així que Vicent i jo, amb la samarreta de la Fiorentina (equip rival del Siena) ens vam posar a rondar buscant una samarreta per a la seva germana, però lamentablement es va posar a ploure, i el mapa es va mullar i clar ens vam perdre, vaig riure moltissim, pero també ho vaig passar malament. Al arribar al autobús, Dani estaba empapat i vaig tindre que començar a posar-li roba a sobre, però tot i així va agafar un bon refredat, i el viatje de tornada a Barcelona, se'l va passar a un camarot, on vam dormir set persones. Per acabar un any redó, en arribar a Barcelona, em vaig quedar al port, on m'esperava el meu pare, per a anar al primer concert de la gira del nou CD d' U2, en el millor escenari possible, el Camp nou. El concert va ser impressionant, va sortir a tots els telediaris, i jo, em vaig emocionar en vore a Bono cantant ONE amb la samarreta del Barça, donant les gràcies a Guardiola i al millor club del món per ser l'ùnic club que enlloc de cobrar per portar propaganda, paga per ajudar a UNICEF.

Bé, l'any va acabar molt, bé, amb tot aprobat, amb una mitja de la ESO, de vuit i mig, quins temps...

Després d'escriure tot això puc mirar enrere i reflexionar sobre els anys que he viscut, sicerament, tot i que al principi em feia molta mandra escriure això, ho guardaré i d'aquí uns anys ho llegirem amb els amics, i ens farem un tip de riure, recordant vells professors, i antics companys.